divendres, 27 de gener del 2012
(1r Opinió, dll 06/02) ADOLESCÈNCIA I AUTONOMIA
Creus que tenia raó en Piaget quan afirmava que, en la darrera fase de l'evolució de les nostres facultats mentals, el pensament ens permetia construir la nostra pròpia personalitat i fer-nos més autònoms? (RECORDA que la correcció ortogràfica i la claredat de les teves explicacions són tan importants com el contingut)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Desde el meu punt de vista, Piaget sí que tenía raó quan afirmava la creació de la nostra pròpia personalitat i autonomía, en la seva darrera fase de desenvolupament (operacions formals) perquè degut a que ja sabem fer operacions mentals abstractes i crear símbols, entrem en l'etapa de l'egocentrisme de l'adolescent on ens demanam moltes preguntes sobre factors o temes abstractes i llançem hipòtesis per a crear les nostres pròpies teoríes o fins i tot, creençes.
ResponEliminaA més a més, en aquesta etapa, deixant a banda l'augment de coneixements i conceptes adquirits durant les anteriors etapes, veiem, parlem o ens relacionem amb gent d'altres cultures, religió, punts de vista, etc. Per tant, sense adonar-nos, defensem per primera vegada el que nosaltres pensem, no el que ens han dit o el que els nostres pares, per exemple, diuen o creuen. Defensem el nostre punt de vista, fins al punt en el que no ens podem posar en la pell de l'altre, fent d'això l'egocentrime adolescent. A part, també tenim més eines, material i conceptes per poder anar fent-nos autònoms cada vegada més, fins a independitzar-nos degut també a l'experiència adquirida en el nostre creixement. D'aquí la nostra personalitat. Ja som capaços de pensar per nosaltres mateixos, i defensar la nostra teoría en cas de que algú s'oposi o la discrepi. A pesar de que ens equivoquem, moltes vegades per la falta d'experiencia o d'escoltar, feim el que ens agrada, pensem o creiem correcte en certs aspectes abstractes, desde la religió fins a un problema com, per exemple, les armes. Hem aprés a tenir la nostra forma de pensar, ser o actuar, per aixó, hem pogut crear la nostra personalitat, i a la fí, fer-nos de cada vegada més autònoms.
Al igual que la companya Natalie, penso que Piaget tenia raó, ja què les etapes anteriors a n'aquesta la nostra ment no ha experimentat moltes experiències, i per descobrir i aprendre coses ens limitaven a demanar el perquè, com, qui, quan de totes les qüestions que volíem saber a n'els majors. En la darrera fase d'evolució de les nostres facultats mentals, el pensament sí ens permet construir la nostra pròpia personalitat i fer-nos més autònoms, perquè descobrim noves cultures, modes, ens influenciam amb el que veim, ho vivim en primera persona, i a n'aquesta etapa entenem moltes de les qüestions que ens fèiem de petits. Jo per exemple quan per primera vegada vaig viatjar al meu país, Filipines tot em semblava molt estrany perquè des que vaig néixer fins la primera vegada que vaig viatjar allà, que va ser als quatre anys, jo estava acostumada a la vida de Menorca, i no entenia res i no feia res més que demanar el perquè de tot, en canvi l'any passat va ser la darrera vegada que hi vaig anar i totes aquelles qüestions van tenir la seva resposta, i això és degut a què ja entenc el què és una cultura i les meves maneres de pensar han canviat, també com ha dit la Natalie, les noves eines, materials, com la tecnologia ens fa més autònoms, ja què pots descobrir per tu mateix altres qüestions, això de ser més autònoms ho puc confirmar perquè quan vaig anar amb onze anys no podia anar ni amb les meves cosines pel poble perquè no coneixia res i no sabia ser autònoma, perquè hem perdia i sempre havia d'anar amb molt d'adults, perquè o bé no tenia orientació, o no em sabia comunicar, o perquè no entenia el perquè dels fets que veia, en canvi la darrera vegada tot i què encara no ha acabat la meva darrera fase, vaig poder ser més autònoma perquè com he dit abans aquells "perquè" de tot, van rebre la seva resposta sense haver de demanar-ho a ningú. Per tant, com a conclusió Piaget té raó, a la darrera fase és quan la nostra ment designa els nostres pensaments, forma de ser, la responsabilitat i la capacitat de ser més autònoms.
ResponEliminaPer començar, no estic d’acord en la qüestió de que el pensament ens permet construir la personalitat, ja que jo penso que per construir la personalitat en un principi intervindria més l’aprenentatge que no pas el pensament, concretament l’aprenentatge per imitació, i a partir d’aquí ens anem modelant, agafant i imitant, de les persones que pensem “triomfadores”, els factors més característics i que ens atreuen més de la seva personalitat, per així tenir una major posició social assegurada. Però amb el temps, quan els adolescents anem madurant (18-20 anys),el factor pensament, en la personalitat, es sobreposa sobre el de l’aprenentatge per imitació, i és aquí on ja comencem a tenir una personalitat més estable i còmoda. I sí a la pregunta formulada sobre l’autonomia i el pensament; quan és el pensament que construeix la nostra personalitat i no pas la imitació, ja tenim confiança sobre nosaltres mateixos i per tant tenim capacitat per poder tenir les nostres decisions i a conseqüència ser més independents i no pas dependre del pensament dels nostres amics, familiars...
ResponEliminaRealment, Piaget tenia raó quan afirmava les causes de la construcció de la pròpia personalitat i l’autonomia de l’ésser, encara que, tot i així, en la meva opinió s’hi venen altres factors a més a més de l’evolució de les facultats mentals de la darrera fase, els quals contribueixen també a erigir el personatge interior i el ser autònom.
EliminaPrimerament, el fet de que en la quarta fase, anomenada ‘’operacions formals’’, s’esdevingui el canvi que permet poder realitzar operacions mentals abstractes, on el pensament adquireix la capacitat d’utilitzar símbols mentals, és el primer pas que ens concedeix veure, opinar, reflexionar i qüestionar de forma individual i única no només la realitat que ens envolta, sinó també la nostra pròpia existència.
D’altra banda, quan es parla de que el pensament i els seus símbols permeten la creació de noves realitats, els anomenats ‘’universos simbòlics’’, com alternatives al món físic, també cream l’univers simbòlic del propi ‘’jo’’, la personalitat. Però la diferència es troba en que nosaltres ignoram fins a un cert punt que esteim construint el nostre univers de la personalitat, a partir del pensament i altres factors que també favoreixen a determinar-la, com són la societat, l’educació, l’hàmbit en que vivim o les pròpies experiencies, entre altres.
L’egocentrisme de l’adolescent, que també es dóna en la última fase, es un altre dels principals factors que condicionen alhora de construir la personalitat , on les altres opinions o teories presenten una manca d’autoritat moral sobre l’individu. Així, d’aquesta manera en la que ens tanquem en les nostres pròpies oponions, hipòtesis i teories en relació al món real, també comencem a plantar les bases de la nostra personalitat, encara que aquest egocentrisme acabi desapareixent o disminueixi amb el temps.
Així doncs, d’alguna manera es pot considerar la personalitat com a un món simbòlic de cada persona que s’ha anat construint des de que aquesta neix, passant pel moment de la pròpia ignorancia fins on és la mateixa persona qui acaba de determinar-la amb els seus pensaments.
Respecte a l’autonomia, si es té en compte que el pensament i els seus símbols contribueixen a la millora de la intel•ligència, de tal manera que augmenta la capacitat de solucionar problemes nous, podem considerar que ser autònom es desenvolupa en el moment en què els símbols ens permeten plantejar-nos i solucionar problemes i situacions més enllà del present. Així, també començam a fer i decidir les coses per nosaltres mateixos en diferents aspectes, fins que esteim preparats per fer-nos completament autònoms.
Tot i així, opino que a més a més, l’educació rebuda, la societat i fins i tot la personalitat (que ens condiciona alhora de solucionar problemes, superar ‘’obstacles’’, la seguretat en un mateix...) influencia molt en quant a la nostra autonomia.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaOlha Vyrstyuk dice:
ResponEliminaEn su teoría Piaget afirma que desde los 12 años en adelante el cerebro humano está potencialmente capacitado para formular pensamientos realmente abstractos o un pensamiento de tipo hipotético deductivo, es decir que a partir de unos datos consiguen otros.
En mi opinión Piaget no tenía razón, ya que el sujeto tiene dificultades en aplicar sus capacidades a algunas situaciones, es decir aún no es capaz de tener su propia personalidad ni de ser autónomo.
Podemos verlo en el siguiente ejemplo:
Si un adulto le dice a un niño de 12 años: ‘no te burles de una persona por que sea gorda…, ¿Que dirías si tú lo fueras?’
La respuesta del sujeto seria: Yo no soy gordo.
Xantala ha dit:
ResponEliminaEstic d'acord en afirmar que Piaget tenia raó en assegurar que, a partir de la darrera fase de l'evolució de les nostres facultats mentals, podiem construir la nostra pròpia personalitat i fer-nos així, més autònoms degut al pensament.
En arribar a la fase de les operacions formals, començam a utilitzar símbols mentals que, juntament amb el pensament milloram la nostra intel·ligència i, per tant, podem arribar a pensar coses que sense aquesta facultat tant desenvolupada erem incapaços de plantejar-nos.
Amb això també venen nous coneixements i d'allà, ganes de conèixer i descobrir el que hi ha més enllà dels nostres hàbits i aprenentatges anteriors. En el moment en que volem començar a fer coses que, moltes vegades són equivocaments, errades i mostrar actituds sense sentit per alguns, hem arribat a la fase de l'egocentrisme de l'adolescent, en el qual no volem acceptar els nostres errors ni tan sols, canviar la nostra manera de veure les coses, ja que, en aquells moments, sempre són els altres qui estan equivocats. Volem demostrar la nostra dignitat davant els altres. Per tot això, mentrestant esteim vivint dins d'aquesta evolució, esteim canviant i, formant el que serà, més endevant, la nostra personalitat i fer-nos més autònoms.
A pesar d'això, les relacions amb els qui ens envolten i, com he dit abans, tant els aprenentages i els hàbits apresos des de petits, influiran, en la nostra manera i en els nostres pensaments.
Crec que Piaget tenia raó quan afirmava que en la darrera fase de l’evolució, de les operacions formals comencem a ser més autònoms i a pensar la nostra pròpia opinió. Fins als onze anys no tenim prou capacitat per començar a ser més autònoms i a pensar la nostra pròpia opinió ja que conta més l’opinió de els nostres pares i no tenir les suficients capacitats per valer-nos per nosaltres mateixos. És després dels onze anys quan comencem a construir la nostra personalitat juntament pensant unes idees i opinions que defensem. Aquestes opinions les defensam de manera que hem de tenir la raó nosaltres i ningú més, per molt equivocats que aniguem. Aquest esdeveniment, és degut a l’egocentrisme de l’adolescent on pensem que la nostra opinió és més bona que la de les persones que ens envolten. L’egocentrisme a més, fa que també s’acabi de formar la nostra personalitat juntament amb el nostre caràcter encara que aquest egocentrisme acabi disminuint amb el pas del temps.
ResponEliminaA part d’això, aquest canvi ens permet realitzar operacions mentals abstractes ja que tenim més capacitats per entendre-ho. Llavors, quan tenim les suficients capacitats, podem realitzar operacions mentals abstractes i per tant, podem posar-nos al lloc d’una altre persona, per exemple.
Per això, crec que Piaget tenia raó quan va dir que en la darrera fase de l’evolució comencem a ser més autònoms i a construir la nostra pròpia personalitat. Encara que per una altre banda, crec que les nostres pròpies opinions són influenciades per la societat que ens envolta i també el lloc on vivim.
Desde mi punto de vista creo que Piaget tenia razón cuando afirmaba que, en la última fase de la evolución de nuestras facultades mentales, el pensamiento nos permite construir nuestra propia personalidad y nos hacernos más autónomos, pero no tenemos que descartar la personalidad innata de cada uno de los individuos. Hay personas que tienen mucha más facilidad para darse cuenta de las cosas, las cuales les hace reaccionar y buscar otras soluciones y cambiar la manera de ver el mundo que nos envuelve, no obstante, por otro lado, tenemos individuos que son incapaces de ver dicha realidad, fáciles de engañar y ser persuadidos por otras personas hasta llegar al extremo que se han arelado a una filosofia, incapaces de ver como puede perjudicar a la sociedad, como por ejemplo el holocausto nazi donde una “persona” fué votado democráticamente en unas elecciones y entonces se desencadenaron una serie de atrocidades a la sociedad judía entre otras, o los regímenes autoritarios como la República Popular China, Corea del Norte, Cuba, etc. La sociedad de estos países se han sometido a unas ideas totalitarias, incapaces de ver la realidad y persigiendo a las personas opositoras a sus ideas, peró no todos son así, como he dicho antes siempre hay personas que recapacitan y se oponen a estas ideas totalitarias.
ResponEliminaEn la meva opinió, Piaget tenia raó ja que en aquesta etapa de desenvolupament mental, començem a poder pensar i decidir per nosaltres mateixos i com a resultat, ser més autònoms. Fins aquesta fase de desenvolupament mental no hem estat capaços de poder reflexionar sobre temes més abstractes i decidir per noltros mateixos el que volem fer o el que pensam. Per altre banda, també pens que fins a aquesta etapa final, aprenem molt del nostre entorn, aprenent a partir de l’imitació i a partir del que hem aprés, i així podem triar gràcies als aprenentatges previs i podem ser més autònoms.
ResponEliminaCom altres psicòlogs que traten d’aquests temes, un cas semblant és Erik Erikson que la cinquena fase de la seva teoria psicosocial sobre el desenvolupament de la nostra personalitat, diu que en aquesta etapa (Busca d’ identitat vs. difusió d’ identitat) ens tornem més independents i comencam a mirar cap al futur en termes de carrera, relacions, família, habitatge, etc. Durant aquest període, exploram les possibilitats i començar a formar la seva pròpia identitat en funció del resultat dels nostres exploracions. Durant aquest període ens preguntem qui som i quin paper tenim en el món.
Com a conclusió, pens que Piaget tenia raó pero intervenen més factors en el desenvolupament de la nostra personalitat com per exemple: l'influència del contorn en la qual vivim; la societat, la familia, l'educació, etc..
Des del meu punt de vista, crec que Piaget tenia raó, ja que quan arribem a la última fase de la intel·ligència, es el principi del desenvolupament de la nostra personalitat, ja que es en l’única etapa on es pot veure l’aparició del pensament, ja que en els altres, només son mostres d’intel·ligència, perquè només havíem estat capaços de solucionar problemes concrets que ens trobàvem per primera vegada. En aquesta ultima fase, amb l’aparició del pensament, som capaços d'expressar el que nosaltres pensem i les nostres opinions, comencem a pensar en conceptes abstractes que anteriorment no havíem estat capaços de fer-ho, amb això, sorgeixen dubtes, diferents punts de vista,... i l’egocentrisme de l'adolescent, ja que això causa que vulguem saber mes o que no acceptem les critiques del que els altres opinen sobre el nostre pensament i sobre el que em raonat. Això, ens pot arribar a frustrar, que no acceptin la nostra manera de pensar. També, ens desorienta que els altres no pensin el mateix que nosaltres, ja que les nostres raons en semblen ben argumentades i les correctes. Amb el pas del temps i quan utilitzem mes el pensament, aprenem a acceptar tot això i ens donem conta, que pot ser que les raons que anteriorment creiem correctes, ara jo no ens semblen que ho siguin.
ResponEliminaEs podria dir, que la ultima fase, es el principi del camí que hem de recorre per formar la nostra personalitat.
Vanesa Mansilla Torres:
ResponEliminaJo personalment crec que si, que Piatget tenia raó, ja que una vegada hem arribat a tenir una maduressa mental, que som capaços de elaborar diferents tasques, pensar en les nostres propies opinions, ja que una vegada hem arribat a la teoria de "l'egoncentrisme de l'adolescent" començam a idear els nostres propis pensament, volem saber mes coses que ens interesen , investigar en tasques que tenen certa importancia per a nosaltres, quan tenim certa llibertat de poder elegir el que ens agrada, de poder decidir que es el que volvem fer, la nostra ment va evolucionant, creant una manera de ser que ens caracteritza.El nostre organisme, es va adaptant a el que nostraltres l'esteim adaptant, quan pensam , quan actuam, quan el nostre voltant fa que ens adaptem, cada passa caracteritza a la nostra personalitat, encara que estic d'acort en el que diu Piatget, crec, que sense els hambients, els gustos, i tot el que ens envolta en si, no seriem nosaltres.
Jo penso que la nostra personalitat depèn tan del nostre pensament com del que anem aprenent durant la vida, sobretot en la infància i la adolescència. Crec que depèn del pensament, perquè com es lògic ens costaria molt actuar de manera distinta a la que pensem que ho hem de fer, el pensament i la personalitat van molt lligats. Però també podem afirmar que el nostre pensament va canviant durant el pas del temps, quan anem aprenent coses, ja sigui per imitació, o perquè em comes errors durant els anys i els hem anat superant, i millorant la nostre forma de actuar en la vida. També hi ha casos en el que la persona mai acaba de “perfilar” la seva personalitat, que mai acaba de ser cent per cent autònoma, sinó que es deixa guiar per els demes, deixa que les persones del seu voltant li organitzin la vida. En part això es un problema, i cada cop mes comú, ja que els pares sobre protegeixen als seus fills i prenen les decisions que haurien de prendre els joves per anar aprenent i agafar experiència per el futur. Sinó al cap del temps et pots veure influenciat per gent que no cerca ajudar-te precisament, o et pot costar molt prendre les teves pròpies decisions.
ResponEliminaEn conclusió tan el pensament com l’aprenentatge ens ajuden a construir i a fortificar la nostre personalitat, i la societat, els pares, els amics, esta molt be que vulguin ajudar als joves amb els seus problemes, però no ho han de donar tot fet, sinó en el futur quan no tinguem la seva ajuda, tomar decisions ens costarà molt, y tan siquiera tindrem la nostre personalitat ni la nostre forma de actuar definides.
Aina Fernández Taltavull:
ResponEliminaEm sembla que Piaget tenia raó quan afirmava que el pensament ens permetia construir la nostra pròpia personalitat. Com hem estudiat a classe, en la darrera fase de l'evolució de les nostres facultats mentals apareix el pensament, fet que ens permet millorar la potència de la nostra intel·ligència, crear noves alternatives a la realitat i, així també, crear una opinió pròpia.
L'adolescència és l'època de la vida en que l'adolescent comença a descobrir el seu propi jo, sent la necessitat de trobar-se a si mateix i de expressar les seves idees i opinions. Molt sovint, en aquesta etapa anomenada "l'egocentrisme de l'adolescent", aquest comença una rebel·lió contra els seus pares, la qual és deguda principalment per la necessitat d'emergir de la protecció de la infancia, és a dir, per poder prendre decisions per si mateix, ser més independent. Tot això converteix a l'adolescent en una persona impulsiva, contradictoria i sensible; aspectes que són signes d'una etapa de recerca d'un mateix. És important que en aquest període de la nostra vida intentem trobar els nostres gustos, interessos, idees i opinions, sense tenir que dependre dels pares, ja que aquest fet ens aportarà autonomia. El narcicisme que ens caracteritza en aquesta etapa serà una de les coses que ens ajudarà a alliberar-nos del cercle familiar i així conseguir ser més independents. Voler imposar les nostres teories alternatives a la realitat farà que posteriorment ens adonem que no ha de ser així.
Finalment, ens n'adonarem que la capacitat de reflexió no és per contradir l'experiència, sinó per poder-nos-hi adaptar. Aquest equilibri entre el pensament propi i la realitat és el que hem d'assolir per trobar la nostra personalitat i saber qui som.
Júlia Pons Lluch ha dit:
EliminaEn la meva opinió, crec que en Piaget sí tenia raó al afirmar que en la última fase era quan es construïa el nostre pensament i a arrel d'això ens fèiem persones més autònomes. Tot i que cada persona té una edat diferent a l'hora de madurar, totes les persones construïm i formem les nostres pròpies opinions en l'última fase de l'evolució de les nostres facultats mentals. El principal motiu és que un nen menor de onze anys, és incapaç de valer-se per ell sol, sempre necessitarà l'ajuda i l'opinió d'algu, també hi ha que tenir en compte que encara no ha tingut suficients experiències per adonar-se de com és la vida i des de aquell punt formar les seves opinions arran de diferents temes o actes que fan altres persones. D'altra banda en quan tens menys d'onze anys tampoc t'interesses per gaires temes, és més tard en quan t'adones que tens tot un món interessant que t'envolta, comences a saber el que no vols però no el que sí vols, comencen els dubtes i les incerteses i tot això és degut a que ens estem començant a formar la nostra pròpia personalitat, la que en teoria ens farà més autònoms i més madurs com a persones. També ens comencem a interessar per aprendre coses noves, que abans no ens adonàvem ni que existien, ens adonem del que ens importa i del que necessitem a la nostra vida.
En segon lloc, crec que tant els pares o amics que volen ajudar d'un mode excessiu als seus fills o companys no ho haurien de fer, això els dificultarà en un futur. Tots i cadascun de nosaltres hem d'aprendre a saber-nos apanyar, a afrontar els problemes i en algunes ocasions a viure sols. Tampoc s'han de deixar dominar les persones, i molt menys han de deixar que els hi pesi més el que diu la societat que no el que pensen ells mateixos, perquè aquestes persones, les que es comporten així són les que al cap i a la fi no acabaran tenint una personalitat definida. Crec que les persones poden influir molt en nosaltres, cosa que no hauria de ser així, aquests motius són els que dificulten que un mateix es formi la seva pròpia personalitat, crec que a ningú li agrada tenir una personalitat que ha sigut formada per altres persones.
En definitiva, Piaget tenia raó en quan afirmava que en la darrera fase de l'evolució de les nostres facultats mentals, el pensament ens permetia construir la nostra pròpia personalitat i fer-nos més autònoms, però això si, sempre que els demés no ens vulguin influir en la nostra vida excessivament.
Arantxa Cardona Jiménez:
ResponEliminaJo crec que Piaget, tenia i té raó. Es nota, es veu.
Quan una persona es un nen, encara no ha crescut,
actua per imitació i pregunten per tot. En canvi,
a partir dels 12 anys, vol ser més autònom, té ganes
de sentir-se important amb els seus pensaments. Ningú té que dir-li el que ha de fer. Aquella persona, sense donar-s'hi compte, vol obtenir una personalitat i per açò, té problemes familiars: com anar-li en contra a la mare per qualsevol cosa que diu o sortir massa amb els amics, etc.
Dic jo, que és una etapa important per a la persona,
ja que intenta conseguir una personalitat per ser adult,
no tengui que dependre de la seva família o amics, que ell pugui defensar el que li importa i els seus ideals, poder ser AUTÒNOM.
Com a conclusió, donant la raó a Piaget, per molt que paresqui "personalitat feta per la imitació" es necessari poder saber com som per opinar, entendre, comprendre, inventar i ser autònom per la vida.
Mireia Alcaide Canovas:
ResponEliminaJo penso que en Piaget estaba en l'ho cert, es el pensament, que sorgeix a la darrera fase de l'evolució de les nostres facultats i capacitats mentals, qui és l'encarregat de construir la personalitat y de fer-nos més autònoms a cada individu.
És el qui juga el paper més important a l'hora de construir la personalitat de cadascú, gràcies a aquesta capacitat que apareix (no a tots al mateix temps) a partir dels 11 anys, qui permet treballar amb realitats mentals abstractes i així, construir-nos poc a poc com a persones, amb la seva pròpia opinió i forma de pensar úniques.
El pensament a mida que creixem permet que cada persona començi a millorar la potència de la seva intel·ligència i així poder solucionar problemes abstractes, com les matemàtiques. Ja es pot fer operacions que requereixen una visió abstracte, que no estiguin presents o que s'ha puguin viure.
També a ser més creatius. Comença a pensar en coses com l'art, si li crida l'atenció o no, si li pareix que és interessant o no li expresa res. La ciència, si li agrada o se li fa aburrida, si se li dóna bé o es un negat. I si creu en alguna religió o pensa que no hi ha cap certa o correcta.
I per últim, l'aparició de l'egocentrisme adolescent, un altre tipus d'egoisme que es dóna a una certa etapa, és diferent segons les persones i el sexe. I s'expresa en que tota opinió, argument o decisió pròpia és correcte, és a dir, el que diuen els demés és secundari, no es tan important com el que pot pensar o sentir un mateix.
Un adolescent, defensará la seva opinió, ja sigui amb els seus pensaments o amb arguments de tot tipus, ho farà, i encara que no estigui en lo cert, seguirà pensant que allò que defensa és el més correcte.
A dir de l'autonomia, és una de les capacitats que està influenciada per molts factors, segons la familia, el que et puguin permetre els teus pares, l'orientació, la capacitat que tenguis tu mateix per orientarte, la cuina o les tasques de casa que se't poden donar bé o malament, etc.
Tu mateix la desenvoluparás d'una manera o d'una altre, a tots no s'ens dona igual de bé les coses. Et podrás orientar millor, però no s'ha te donaran bé les tasques domèstiques de casa, i així en diferents situacions i aspectes. Segons el pensament i a dir, les capacitats que aquest li pertanyen, té donaran una certa autonomia, no en tots els camps que aquesta abasta, però si en una certa mida i precisió.
Com a conclusió, l'afirmació d'en Piaget, dir que la facultat del pensament, aquesta que ens permet realitzar realitats mentals abstractes, és la que modela i construeix a poc a poc, a partir de la fase d'operacions formals, la personalitat de l'individu i el grau d'autonomia de cadascú.
És el que pensem, el que creiem, el que ens agrada, el que feim amb nosaltres mateixos, el que ens fa únics i autosuficients, és a dir, la nostra pròpia personalitat i autonomia.
Estoy de acuerdo con que nos hacemos más autónomos a partir de esta última etapa de la inteligencia, ya que hemos desarrollado previa y continuamente nuestro pensamiento y punto de vista humano de la realidad en la que convivimos.
ResponEliminaEl pensamiento es el molde de la personalidad, controla nuestra conducta. Los individuos actuamos de la manera que nos parece mejor o peor según se quiere. Como el campesino que bien trabaja honradamente, y otro que pone veneno a las plantas de de los demás a fin de ser el payés con el mejor producto de la región. Con el término autonomía, hablamos de tener un criterio propio que nos permite tomar decisiones frente a problemas tanto mentales como materiales y, dentro de estas, cómo comportarnos frente a la sociedad. La mayoría de nuestro pensamiento anterior a esta etapa se asienta en aprender. Aprender a caminar y controlar correctamente las extremidades, a hablar y comunicar a través del lenguaje...etc.
EL pensamiento que ahora nos persigue, saber quiénes somos realmente y cómo debemos ser, da pie para necesitar aprender de la civilización actual y un objetivo intuitivo de construir nuestra propia personalidad. También nos entrega la libertad de escoger qué es lo que que queremos hacer o a qué nos queremos dedicar a largo plazo.
Piaget tenía razón, la inteligencia y el pensamiento en la última fase de la evolución de nuestras facultades mentales nos permitiría hacernos más autónomos mentales y por consiguiente unas distinguidas personas.
Enric Enrich Rodríguez:
ResponEliminaPersonalment, crec que Piaget sí que tenía raó, ja que en aquest moment del nostre desenvolupament mental, podem començar a pensar coses i decidir les acciones per nosaltres mateixos sense tenir que dependre de ningú més.
Fins aquesta etapa del nostre desenvolupament mental no hem sigue capaços de reflexionar sobre les accions que feim i decidir per nosaltres mateixos les nostres accions i el que volem fer.
Definitivament, en aquesta última fase del desenvolupament mental, ens permet construir la nostra pròpia personalitat i ens feim cada cop més i més autònoms. Però hi ha l'aprenentatge també afecta (i no poc) en el desenvolupament de la nostra personalitat. Les coses que hem viscut durant el pas dels anys ens faràn que la nostra personalitat sigui de una manera o d'una altre.
Com a conclusió: Tant l'aprenentatge com el pensament juguen un paper molt important en la nostra formació com adult, es a dir, en la nostra personalitat. Tenim que apendre a solucionar els problemes per nosaltres mateixos sense la ajuda dels altres, o almenys, amb la mínima ajuda dels altres, ja que després no sabrem com actuar quan estiguem sols.
En mi opinión, Piaget tenía razón. En la última etapa de la evolución de nuestras facultades mentales (12 años en adelante), Ya que nuestra personalidad depende de lo que vamos aprendiendo a partir de los 12 años y sobretodo de comprender que las percepciones sobre el mundo que nos rodea pueden ser interiorizadas y sacar conclusiones a partir de ahí sobre el futuro (Ej. Que va a ser de mayor,…etc.).
ResponEliminaLa interacción social favorece el aprendizaje por que el contacto con su entorno social y físico hace que se tome consciencia real y ayuda con el desarrollo mental para solucionar problemas.
Es ahí cuando ya se está preparado para tomar decisiones, y actitudes frente a las situaciones que se le presenten, sean acertadas o no; empleando el razonamiento inductivo para sistematizar sus ideas y hacer teorías sobre ellas.
Francesc Aguiló ha dit:
ResponEliminajo pens-ho que si, ja que, cuan pensem per nosaltres mateixos, amb totes les capacitats, i valorem les coses que tenim al nostre alrrededor,l'his donem sentit i podem pendre les nostres decicions amb les seves determinades concequencies, sensa guiar-nos de la gent del nostre voltant.
Carme Genestar ha dit:
ResponEliminaCrec que Piaget tenia raó ja què en aquesta fase comencem a adonar-nos del que realment ens agrada, el que odiem, amb el que estem d'acord i el què estem en contra ja què ja som capaços de realitzar operacions mentals abstractes. D'acord amb la teoria de l'egocentrisme de l'adolescent i com a conseqüència trobem que ens comencem a enfrontar a la política, a la religió i als costums familiars i de la societat.
Aquesta fase crec que es la més important ja què sense ella no aconseguiríem ser únics i diferents.
Andrea A. Fernández ha dit:
ResponEliminaJo crec que la nostra personalitat no es crea en la darrera fase d'evolució de les nostres facultats mentals, si no que des de petits ja tenim una personalitat determinada. Mai acabem de formar la nostra personalitat, ja que podem canviar-la cap a millor o cap a pitjor, tot depèn de les circumstàncies en que ens trobem a la vida. És cert que aprenem la majoria de les coses per imitació de petits, i això influeix en la nostra personalitat, però no només imitam, si no que també rebutjam segons quines coses, i això ens va definint. En algunes persones la personalitat és denota més que en altres, això són els anomenats "nens amb molta personalitat", que solen ser els líders del grupet. En part Piaget tenia raó, però en part no, segons el meu punt de vista, ja que sempre hi ha excepcions a la norma, però és cert que durant l'adolescencia és on es veu més clarament cap a on anam. També hi ha que tenir en compte el que he dit abans sobre que mai acabem de formar la nostra personalitat. Per tant, jo crec que la personalitat mai està definida, si no que va en constant evolució.
Mariona Llorens ha dit:
ResponEliminaJo pens-ho que Piaget tenia raó en la seva darrera fase “ operacions formals” en afirmar que el pensament ajuda al desenvolupament de la personalitat.
Perquè en aquesta fase es caracteritza al nen o adolescent per la seva capacitat de desenvolupament d’hipòtesis i deducció de nous conceptes, amb les representacions simbòliques abstractes, és a dir, que no tenen cap referent real, amb les quals realitza operacions lògiques.
També els permet el desenvolupament dels sentiments idealistes i així s’aconsegueix la contínua formació de la personalitat, hi ha un major desenvolupament dels conceptes morals.
Exemple: el noi es comença a demanar si la religió, que era el que els seus pares li havien ensenyat fins ara, es el que ell de veritat creu o està d’acord. Es comença a fer preguntes i hipòtesis sobre si tot el que li han dit pot ser real, o si ell creu que ho podria ser. I a partir d’aquí pren les seves decisions i canvia la seva manera de pensar i de ser.
Per això crec que el pensament és molt important per el desenvolupament de la personalitat i la nosta manera de fer i veure les coses. I no ens deixem influencia per el que poden pensar o dir els altres sobre aquell tema, seguim els nostres ideals i raonaments. Així és com crec que es forja la personalitat.
La pregunta es sí creiem que Piaget tenia raó amb la ultima etapa, pues la meva resposta es que sí i a la vegada que no.
ResponEliminaEncara que als 11 anys ja es pot començar a pensar amb operacions mentals abstractes com la llibertat o la justicia, apareix el pensament com a facultat de treball, i si hi pot trobar un canvi de millora en la creativitat i la inteligència, hi ha altres factors que defineixen la nostra personalitat com ara la socialització del individu en el cual intervenen els elements de família, amistats, mitjans de comunicació ...Elements que ens influeixen desde la nostra infància.
Tres individus de 11 anys poden començar el mateix curs al mateix día i desenvolupar de diferent manera les seves capacitats mentals i psicològiques, capacitats que influeixen en la personalitat i manera de pensar de l'individu.
El pensament incideix en la nostra personalitat i ens fa ser més autònoms però també crec que durant els 11 anys anteriors a la fase de les operacions formals ens serveixen per anar educant el nostre pensament. Si bé es ve de la personalitat de cada individu te trets més característics i essencials que fa que uns amb els altres ens diferenciem, característiques de la personalitat que ens diferencia i que ens acompanyen al llarg de la nostra vida, també es veritat que hi ha circumsàncies en la vida que poden modificar aquesta personalitat en els seus aspectes més secundaris.